Pujada a la Regalà des de Sansofí

La Muntanya de Llaurí com en moltes ocasions s’ha dit, amaga en el seu interior grans riqueses que quan les disfrutes et deixa una sensació de plenitud que poques altres coses aporten en la vida. La exuberant vegetació, pendents quasi impracticables, rocam, meteorització, fauna, vistes,… són alguns dels elements que durant la jornada del dia 31 de març, junt a Guillem Puchades poguerem disfrutar al llarg de tot el matí. Aquest dia seguirem una ruta que envolta la vessant septentrional de la serra de Corbera al terme de Llaurí baix els mítics cingles verticals d’aquest entorn natural.

1_10028La Muntanya de LlauríL’excursió la vam iniciar a la zona més elevada i junt a la urbanització de Sansofí, pujant per la senda que porta cap a l’Anell, després d’unes pujades i baixades exigents, seguirem en direcció cap a la Font de l’Anell, un camí que ens durà a la senda que porta al Mirador del Galerar i als peus del Cingle Blanc, llocs que en d’altres ocasions ja hem visitat.

Just al costat del mirador es desvia la senda que baixa, buscant la zona més cómoda que ens duu a un pas on accedim al barranc dels galers, un barranc semitancat per dos murs de roca vertical que han facilitat la conservació d’un tipus de vegetació típica mediterrània desapareguda ja a moltes zones pròximes (galers, carrasques, fleixos, llorers). Aquest és un entorn que encara no havíem pogut visitar en persona, des de que, fa ja un temps, els companys de l’AMLL la van descobrir i adequar.

Cal destacar que s’ha d’anar molt en compte i més a la segona part de la ruta, ja que al ser una senda nova trobem un camí poc estabilitzat i amb algunes zones perilloses, on el material solt i algunes caigudes verticals fan que les pulsacions del cor siguen considerables durant el trànsit per aquesta zona.

1_10009Canals de transportUna de les coses que destaca al llarg de la ruta és l’elevada humitat, l’aparició de fonts i sortidors d’aigua. En moltes converses quotidianes apareix el tema de com és possible que la muntanya tinga aquestes qualitats, les quals ajuden a mantenir la riquesa natural d’un entorn enclavat en un clima mediterrani, amb cicles càlids i secs molt acusats.

Aquest comportament natural es mereix una tesi doctoral, però a grans trets podem afirmar que aquest comportament és fruit del tipus de rocam calcari, així com a la proximitat del mar, però no ens hem d’oblidar que junt a molts altres, la morfologia estructural també són un elements definidors.

Durant tot el trajecte s’observa aquesta humitat, una humitat causada per una banda per l’aportació d’humitat ambiental, tant per precipitacions com per l’humitat que aporten les boires i els núvols baixos de procedència marítima que impacten amb la muntanya durant alguns moments de l’estiu i l’hivern. Però també el rocam calcari és un rocam dur però permeable i és més permeable gràcies a les fractures i falles que trenquen els estrats, en aquest cas, els cingles són el màxim exponent d’aquestes i són els llocs de contacte on en majors ocasions apareixen aquestes zones humides. Finalment també trobem innumerables mostres de meteorització de la roca que ajuden a crear canyeries naturals per on discorre l’aigua que es percola de les zones més elevades.

Junt a tot això la exuberant vegetació  de la que disfrutem i més densa a zones ombrívoles són fruit d’unes condicions mediambientals relacionades amb les anteriors i sobretot molt zonals que provoca l’orografia, la orientació i l’estrat edàfic.

1_10020Corfa del pi 2Per no allargar-se més i deixant de banda aquestes característiques húmiques, cal donar també importància a la fauna, ja que gràcies a la riquesa vegetal, el soroll dels ocells, el moviment d’amfibis i rèptils, però també l’existència de rastres d’una fauna mamífera prou extensa, demostra l’explosió de vida que suposa aquesta època de l’any. Com anècdota aquest dia ens va sorprendre a la zona de la Regalà el vol de la parella d’àguiles que de tant en tant tenen presència a la nostra serra i que per desgràcia no vam poder fotografiar.

Al final de la senda ens trobem amb un exemplar de pi blanc que mostra al seu tronc la cara més dura d’un incendi forestal, i que per sort, aquest ha pogut sobreviure fins ara. La zona, de matoll baix, amaga la font de la Regalà un sortidor d’aigua natural que en el passat era punt d’avituallament per a caçadors i ramaders de la zona.

La tornada baix un mantell de núvols, alguna plujeta dèbil i sobretot molt d’esforç físic va ser gratificada amb una paella que ens esperava a casa, com no, el millor final per a una exigent excursió.

Collaets i Mirador del Galerar

Una de les últimes excursions realitzades durant les vacances de Nadal ens va dur a la senda dels Collaets-Pedrera i posteriorment Riuet junt a la pedreraal Mirador del Galerar. La primera d’elles la ferem acompanyats pels amics de l’AMLL i entre d’altres fets a destacar s’ha de nomenar l’existència d’un riuet que naix a un motor de reg que es troba situat junt a la pedrera del barranc de Canet. Aquesta ruta ens duu per uns camins on trobem materials geològics molt diferents als que trobem a les zones més elevades de la muntanya. En aquest cas parlem d’un rocam sedimentari margós i calcari del Juràssic que es molt preat per al sector de la construcció i per això és el lloc on podem trobar fins a quatre explotacions d’àrids, algunes restaurades i d’altres abandonades o destinades a altres usos.

L’altra excursió ens dugué al Mirador del Galerar pujant des de Sansofí. En aquesta eixida passarem junt a la cova de l’Anell, allà a una esquerda es localitza un cau, amb un menjador d’algun animaló molt possiblement d’una fagina, ja que trobarem un excrement que respon a les característiques alimentàries d’aquest animalet. Per altra banda, ens vam trobar un gueco, o andragó possiblement mig hivernant a la escletxa d’una roca.

Com ja s’ha comentat altres vegades l’ascenció al mirador és exigent, de fet la senda transita per un espai amb elevada humitat, i molta pendent i  tot això junt amb una exhuberant vegetació que complicà molt la trobada d’un pas menys dificultós. En el seu sector mig, ens trobem un espai frondós amb una capa húmica molt potent on destaca un llorer de dimensions considerables que ha sucumbit a la pendent. També cal destacar la possibilitat de visitar un conjunt calcàri als peus del Cingle Blanc. Finalment al peus del Mirador del Galerar es localitza la senda que duu cap a la Regalà.

El Pi de la Cabreta i la boira marina

El passat 24 de desembre de 2012 despertava un dia emboirat però no a tots els llocs, ja que el fet més destacat era que afectava sòls a una fina capa d’uns quans metres a únicament uns pocs quilometres endins de la línea de la costa. Tot això reflexava una de les imatges que algunes vegades a l’any són típiques en la nostra comarca fruit de situacions meteorològiques marcades per la estabilitat i la falta de vent; de fet a zones més elevades, més enllà dels cent metres d’alçada, el dia despertava ras, amb algun núvol alt.

Desde la Senda de la CreuLes boires marines són un fenomen meteorològic, que al igual que pasa amb els núvols, estan produides per la condensació de vapor d’aigua atmosfèric. Anant més enllà es pot afirmar que és un núvol tant baix que toca el terra i per damunt d’aquest el cel queda ras.

Aquest tipus de boires s’originen gràcies a un procès de convecció per el qual una massa d’aire càlida en superfície es trasllada cap a una zona més freda, al disminuir de forma brusca la temperatura de la massa d’aire, les condicions físiques de les molècules d’aigua que integren aquesta massa arriben al seu punt de rosada (al punt on aquestes molècules es condensen) formant núvols agarrats al terra i tot amb el suport d’un nucli de condensació, com la sal, llims…

Tant les boires marines com les boires de muntanya (què en altra ocasió ja parlarem d’elles) és produeixen gràcies a la humitat que aporta el mar i a les diferències de temperatura de les masses d’aire. De fet gràcies a totes dos, l’ecosistema de la serra s’alimenta amb unes aportacions d’aigua què la falta de precipitacions en les nostres latituds supleixen amb garanties. Aquest fet ajuda a que la vegetació i les aportacions hidrogeològiques és mantiguen tot i a períodes llargs sense pluja.

Però aquest dia tingué altres fets interessants com el redescobriment d’una senda que a Llaurí coneixem amb el nom de la senda del Pi de la Cabreta i que connecta la Creu del Cardenal i la senda de Sansofí amb la senda que duu a la senda de la Mallà Verda i a la font de la Cova Negra cap al terme de Corbera i que té un desviament cap a Llaurí amb la senda del Pi de la Cabreta, de recent neteja i adequació.

Peus del CavallAquesta senda té la particularitat que transcorre als peus del Cavall Bernat, fins arribar a la Cabreta –al terme de Llaurí- i que seguint cap al nord ens connecta amb una senda que ens duu fins a la font de la Cova Negra i a la Mallà Verda –al terme de Corbera-. El recorregut és molt fàcil i ens connecta a llocs tradicionalment poc recorreguts, però no per això amb una importància menor i sobretot ja que en aquesta senda ens trobem un gran pi, que tot i haver patit infinitat d’incendis aconsegueix mantindre’s a dures penes amb el port dret.

Finalment cal destacar que baixant a Llaurí per la senda del Pi de la Cabreta ens trobem amb unes formacions rocoses particulars i amb una espessa massa boscosa formada sobretot per pi marítim i amb un impenetrable matollar mediterrani.

Pujada a la Font de la Regalà i Galers

Les passades festes de Nadal i cap d’any van ser prolífiques en allò relacionat amb les excursions per la Muntanya de Llaurí. En una d’aquestes excursions vam poder comprovar l’estat d’un element natural, la Font de la Regalà, antropitzada per antics viatgers i visitants de la zona, dins d’una ruta que era xafada no fa tants anys per aquestes parts de la muntanya. Hui en algunes imatges de satèl·lit i ortofotos encara es dibuixa aquesta senda de forma difuminada sobre la vegetació i les diferents  tonalitats de la roca. Ens trobem al mig mateix de la muntanya de Llaurí sobre la cota 400, ascendint per la vessant sud del barranc de la Penya, per una ruta exigent, empinada i amb abundància de material solt que dificulta el recorregut.

El més important és que aquesta ruta posa en contacte dos llocs de marcat interès etnogràfic i mediambiental, per una banda la font de la Regalà i la senda que porta a ella i per altra, interessant per la seua bellesa botànica, el bosc de galers (microreserva). En un futur pròxim i gràcies a l’AMLL (Associació d’Amics de la Muntanya de Llaurí) aquesta ruta quedarà unida amb la ruta del mirador del Galerar, que enllaça al mateix temps amb la font i la cova de l’Anell i més endavant amb Sansofí i les rutes que ascendeixen cap a la Creu i el Cavall i cap a la ruta del Pi de la Cabreta i la Mallà Verda que ens duu cap a Corbera.

Aquesta ruta com diem és un nou element etnogràfic quasi oblidat que durant el passat va ser aprofitat molt possiblement per arribar a les arbredes més elevades de la serra i fer-se així amb llenya per alimentar entre d’altres, els forns de calç repartits per tot el municipi. Per altra banda també connecta un espai mediambiental molt ric en especies vegetals, algunes en clar retrocés front a d’altres especies introduïdes i de creixement vegetatiu més ràpid. Parlem d’espècies vegetals com les carrasques, els lledoners, el margallons, els freixers, ginestons valencians, ginebrers o el  més interessant de tots, pel seu valor botànic, el Galer o roure valencià. Però no sòls hem de destacar la importància vegetal, ja què pel que respecta a la fauna és divisen entre d’altres petjades i excrements de diferents mamífers, com senglars, fagines, guineus o ginetes, però és evident que la classe d’animals més estès és el dels ocells, trobant-nos entre falcons, corriols, còlits, cucuts, merles, mosquiters o brusacs.

Herbari de la Muntanya de Llaurí: Roure valencià

Roure valencià:

Roure valencià

Roure Valencià (Fot. Joan Aguado)

NOM CIENTÍFIC: Quercus valentina, Cav.
FAMILIA: Fagàcies

NOM EN VALENCIÀ: Roure valencià, gal·ler, roure de fulla xicoteta.
NOM EN CASTELLÀ: Quejigo, roble carrasqueño.

FLORACIÓ: Abril a maig
FORMA VITAL: Macrofaneròfit, caducifoli.
CARÁCTER: Diferents usos, medicinals, alimentaris, construcció.
ENDEMISME: No/D’interés.

HÀBITAT: Zones boscoses, barrejat amb pins i matoll.
CARACTERÍSTIQUES: 
El roure és un especie arbòrea residual a la muntanya de Llaurí, però no per això menys important. Al passat aquest formava un extens bosc mixt, però hui conforma un xicotet conjunt florístic a les fondalades més altes de la serra i a més de donar nom a la microreserva de flora ” El Gal·lerar de Llaurí”, és una ruta senderista del municipi de Llaurí. El roure valencià és un arbre de talla mitjana que pot arribar als 20 metres d’alçada, amb una escorça grisàcea i rugosa, amb algunes escletxes superficials. Com veiem a la imatge tenen una copa redona, pero també allargada, poc densa i irregular. Les fulles semicaduques es mantenen a l’arbre durant l’hivern. Generalment la forma de les fulles es allargada medint entre 3 a 11 cms de longitud per 1,5 a 8 cms d’amplada. Son brillants a la zona superior i peloses i apagades en la part inferior. Els màrgens son dentats.

Les flors masculines apareixen en grups e 4 a 5, amb inflourescències colgants. En canvi les flors femenines apareixen en en grups  sobre un curt pedúncle. Els glans, apreciats per la fauna, son cilíndrics entre 1,5 a 3,5 cms (a falta de concreció) i apareixen en grups. poseeixen una cúpula de escames ovadotriangulars que cobreixen entre 1/3 a 1/5 del gla. Floreix entre abril i maig i les bellotes maduren entre setembre i octubre. (text adaptat de  http://bdb.cma.gva.es/ficha.asp?id=13984)

Nota: Aquest herbari té un caràcter informatiu, si observa algun error en la transcripció o en la fotografia adjunta al text realitze un comentari i ho corregirem en la major brevetat. Gràcies.