Pujada a la Regalà des de Sansofí

La Muntanya de Llaurí com en moltes ocasions s’ha dit, amaga en el seu interior grans riqueses que quan les disfrutes et deixa una sensació de plenitud que poques altres coses aporten en la vida. La exuberant vegetació, pendents quasi impracticables, rocam, meteorització, fauna, vistes,… són alguns dels elements que durant la jornada del dia 31 de març, junt a Guillem Puchades poguerem disfrutar al llarg de tot el matí. Aquest dia seguirem una ruta que envolta la vessant septentrional de la serra de Corbera al terme de Llaurí baix els mítics cingles verticals d’aquest entorn natural.

1_10028La Muntanya de LlauríL’excursió la vam iniciar a la zona més elevada i junt a la urbanització de Sansofí, pujant per la senda que porta cap a l’Anell, després d’unes pujades i baixades exigents, seguirem en direcció cap a la Font de l’Anell, un camí que ens durà a la senda que porta al Mirador del Galerar i als peus del Cingle Blanc, llocs que en d’altres ocasions ja hem visitat.

Just al costat del mirador es desvia la senda que baixa, buscant la zona més cómoda que ens duu a un pas on accedim al barranc dels galers, un barranc semitancat per dos murs de roca vertical que han facilitat la conservació d’un tipus de vegetació típica mediterrània desapareguda ja a moltes zones pròximes (galers, carrasques, fleixos, llorers). Aquest és un entorn que encara no havíem pogut visitar en persona, des de que, fa ja un temps, els companys de l’AMLL la van descobrir i adequar.

Cal destacar que s’ha d’anar molt en compte i més a la segona part de la ruta, ja que al ser una senda nova trobem un camí poc estabilitzat i amb algunes zones perilloses, on el material solt i algunes caigudes verticals fan que les pulsacions del cor siguen considerables durant el trànsit per aquesta zona.

1_10009Canals de transportUna de les coses que destaca al llarg de la ruta és l’elevada humitat, l’aparició de fonts i sortidors d’aigua. En moltes converses quotidianes apareix el tema de com és possible que la muntanya tinga aquestes qualitats, les quals ajuden a mantenir la riquesa natural d’un entorn enclavat en un clima mediterrani, amb cicles càlids i secs molt acusats.

Aquest comportament natural es mereix una tesi doctoral, però a grans trets podem afirmar que aquest comportament és fruit del tipus de rocam calcari, així com a la proximitat del mar, però no ens hem d’oblidar que junt a molts altres, la morfologia estructural també són un elements definidors.

Durant tot el trajecte s’observa aquesta humitat, una humitat causada per una banda per l’aportació d’humitat ambiental, tant per precipitacions com per l’humitat que aporten les boires i els núvols baixos de procedència marítima que impacten amb la muntanya durant alguns moments de l’estiu i l’hivern. Però també el rocam calcari és un rocam dur però permeable i és més permeable gràcies a les fractures i falles que trenquen els estrats, en aquest cas, els cingles són el màxim exponent d’aquestes i són els llocs de contacte on en majors ocasions apareixen aquestes zones humides. Finalment també trobem innumerables mostres de meteorització de la roca que ajuden a crear canyeries naturals per on discorre l’aigua que es percola de les zones més elevades.

Junt a tot això la exuberant vegetació  de la que disfrutem i més densa a zones ombrívoles són fruit d’unes condicions mediambientals relacionades amb les anteriors i sobretot molt zonals que provoca l’orografia, la orientació i l’estrat edàfic.

1_10020Corfa del pi 2Per no allargar-se més i deixant de banda aquestes característiques húmiques, cal donar també importància a la fauna, ja que gràcies a la riquesa vegetal, el soroll dels ocells, el moviment d’amfibis i rèptils, però també l’existència de rastres d’una fauna mamífera prou extensa, demostra l’explosió de vida que suposa aquesta època de l’any. Com anècdota aquest dia ens va sorprendre a la zona de la Regalà el vol de la parella d’àguiles que de tant en tant tenen presència a la nostra serra i que per desgràcia no vam poder fotografiar.

Al final de la senda ens trobem amb un exemplar de pi blanc que mostra al seu tronc la cara més dura d’un incendi forestal, i que per sort, aquest ha pogut sobreviure fins ara. La zona, de matoll baix, amaga la font de la Regalà un sortidor d’aigua natural que en el passat era punt d’avituallament per a caçadors i ramaders de la zona.

La tornada baix un mantell de núvols, alguna plujeta dèbil i sobretot molt d’esforç físic va ser gratificada amb una paella que ens esperava a casa, com no, el millor final per a una exigent excursió.

Anuncios

Collaets i Mirador del Galerar

Una de les últimes excursions realitzades durant les vacances de Nadal ens va dur a la senda dels Collaets-Pedrera i posteriorment Riuet junt a la pedreraal Mirador del Galerar. La primera d’elles la ferem acompanyats pels amics de l’AMLL i entre d’altres fets a destacar s’ha de nomenar l’existència d’un riuet que naix a un motor de reg que es troba situat junt a la pedrera del barranc de Canet. Aquesta ruta ens duu per uns camins on trobem materials geològics molt diferents als que trobem a les zones més elevades de la muntanya. En aquest cas parlem d’un rocam sedimentari margós i calcari del Juràssic que es molt preat per al sector de la construcció i per això és el lloc on podem trobar fins a quatre explotacions d’àrids, algunes restaurades i d’altres abandonades o destinades a altres usos.

L’altra excursió ens dugué al Mirador del Galerar pujant des de Sansofí. En aquesta eixida passarem junt a la cova de l’Anell, allà a una esquerda es localitza un cau, amb un menjador d’algun animaló molt possiblement d’una fagina, ja que trobarem un excrement que respon a les característiques alimentàries d’aquest animalet. Per altra banda, ens vam trobar un gueco, o andragó possiblement mig hivernant a la escletxa d’una roca.

Com ja s’ha comentat altres vegades l’ascenció al mirador és exigent, de fet la senda transita per un espai amb elevada humitat, i molta pendent i  tot això junt amb una exhuberant vegetació que complicà molt la trobada d’un pas menys dificultós. En el seu sector mig, ens trobem un espai frondós amb una capa húmica molt potent on destaca un llorer de dimensions considerables que ha sucumbit a la pendent. També cal destacar la possibilitat de visitar un conjunt calcàri als peus del Cingle Blanc. Finalment al peus del Mirador del Galerar es localitza la senda que duu cap a la Regalà.

El Pi de la Cabreta i la boira marina

El passat 24 de desembre de 2012 despertava un dia emboirat però no a tots els llocs, ja que el fet més destacat era que afectava sòls a una fina capa d’uns quans metres a únicament uns pocs quilometres endins de la línea de la costa. Tot això reflexava una de les imatges que algunes vegades a l’any són típiques en la nostra comarca fruit de situacions meteorològiques marcades per la estabilitat i la falta de vent; de fet a zones més elevades, més enllà dels cent metres d’alçada, el dia despertava ras, amb algun núvol alt.

Desde la Senda de la CreuLes boires marines són un fenomen meteorològic, que al igual que pasa amb els núvols, estan produides per la condensació de vapor d’aigua atmosfèric. Anant més enllà es pot afirmar que és un núvol tant baix que toca el terra i per damunt d’aquest el cel queda ras.

Aquest tipus de boires s’originen gràcies a un procès de convecció per el qual una massa d’aire càlida en superfície es trasllada cap a una zona més freda, al disminuir de forma brusca la temperatura de la massa d’aire, les condicions físiques de les molècules d’aigua que integren aquesta massa arriben al seu punt de rosada (al punt on aquestes molècules es condensen) formant núvols agarrats al terra i tot amb el suport d’un nucli de condensació, com la sal, llims…

Tant les boires marines com les boires de muntanya (què en altra ocasió ja parlarem d’elles) és produeixen gràcies a la humitat que aporta el mar i a les diferències de temperatura de les masses d’aire. De fet gràcies a totes dos, l’ecosistema de la serra s’alimenta amb unes aportacions d’aigua què la falta de precipitacions en les nostres latituds supleixen amb garanties. Aquest fet ajuda a que la vegetació i les aportacions hidrogeològiques és mantiguen tot i a períodes llargs sense pluja.

Però aquest dia tingué altres fets interessants com el redescobriment d’una senda que a Llaurí coneixem amb el nom de la senda del Pi de la Cabreta i que connecta la Creu del Cardenal i la senda de Sansofí amb la senda que duu a la senda de la Mallà Verda i a la font de la Cova Negra cap al terme de Corbera i que té un desviament cap a Llaurí amb la senda del Pi de la Cabreta, de recent neteja i adequació.

Peus del CavallAquesta senda té la particularitat que transcorre als peus del Cavall Bernat, fins arribar a la Cabreta –al terme de Llaurí- i que seguint cap al nord ens connecta amb una senda que ens duu fins a la font de la Cova Negra i a la Mallà Verda –al terme de Corbera-. El recorregut és molt fàcil i ens connecta a llocs tradicionalment poc recorreguts, però no per això amb una importància menor i sobretot ja que en aquesta senda ens trobem un gran pi, que tot i haver patit infinitat d’incendis aconsegueix mantindre’s a dures penes amb el port dret.

Finalment cal destacar que baixant a Llaurí per la senda del Pi de la Cabreta ens trobem amb unes formacions rocoses particulars i amb una espessa massa boscosa formada sobretot per pi marítim i amb un impenetrable matollar mediterrani.

Pujada a la Font de la Regalà i Galers

Les passades festes de Nadal i cap d’any van ser prolífiques en allò relacionat amb les excursions per la Muntanya de Llaurí. En una d’aquestes excursions vam poder comprovar l’estat d’un element natural, la Font de la Regalà, antropitzada per antics viatgers i visitants de la zona, dins d’una ruta que era xafada no fa tants anys per aquestes parts de la muntanya. Hui en algunes imatges de satèl·lit i ortofotos encara es dibuixa aquesta senda de forma difuminada sobre la vegetació i les diferents  tonalitats de la roca. Ens trobem al mig mateix de la muntanya de Llaurí sobre la cota 400, ascendint per la vessant sud del barranc de la Penya, per una ruta exigent, empinada i amb abundància de material solt que dificulta el recorregut.

El més important és que aquesta ruta posa en contacte dos llocs de marcat interès etnogràfic i mediambiental, per una banda la font de la Regalà i la senda que porta a ella i per altra, interessant per la seua bellesa botànica, el bosc de galers (microreserva). En un futur pròxim i gràcies a l’AMLL (Associació d’Amics de la Muntanya de Llaurí) aquesta ruta quedarà unida amb la ruta del mirador del Galerar, que enllaça al mateix temps amb la font i la cova de l’Anell i més endavant amb Sansofí i les rutes que ascendeixen cap a la Creu i el Cavall i cap a la ruta del Pi de la Cabreta i la Mallà Verda que ens duu cap a Corbera.

Aquesta ruta com diem és un nou element etnogràfic quasi oblidat que durant el passat va ser aprofitat molt possiblement per arribar a les arbredes més elevades de la serra i fer-se així amb llenya per alimentar entre d’altres, els forns de calç repartits per tot el municipi. Per altra banda també connecta un espai mediambiental molt ric en especies vegetals, algunes en clar retrocés front a d’altres especies introduïdes i de creixement vegetatiu més ràpid. Parlem d’espècies vegetals com les carrasques, els lledoners, el margallons, els freixers, ginestons valencians, ginebrers o el  més interessant de tots, pel seu valor botànic, el Galer o roure valencià. Però no sòls hem de destacar la importància vegetal, ja què pel que respecta a la fauna és divisen entre d’altres petjades i excrements de diferents mamífers, com senglars, fagines, guineus o ginetes, però és evident que la classe d’animals més estès és el dels ocells, trobant-nos entre falcons, corriols, còlits, cucuts, merles, mosquiters o brusacs.

Herbari de la Muntanya de Llaurí: Roure valencià

Roure valencià:

Roure valencià

Roure Valencià (Fot. Joan Aguado)

NOM CIENTÍFIC: Quercus valentina, Cav.
FAMILIA: Fagàcies

NOM EN VALENCIÀ: Roure valencià, gal·ler, roure de fulla xicoteta.
NOM EN CASTELLÀ: Quejigo, roble carrasqueño.

FLORACIÓ: Abril a maig
FORMA VITAL: Macrofaneròfit, caducifoli.
CARÁCTER: Diferents usos, medicinals, alimentaris, construcció.
ENDEMISME: No/D’interés.

HÀBITAT: Zones boscoses, barrejat amb pins i matoll.
CARACTERÍSTIQUES: 
El roure és un especie arbòrea residual a la muntanya de Llaurí, però no per això menys important. Al passat aquest formava un extens bosc mixt, però hui conforma un xicotet conjunt florístic a les fondalades més altes de la serra i a més de donar nom a la microreserva de flora ” El Gal·lerar de Llaurí”, és una ruta senderista del municipi de Llaurí. El roure valencià és un arbre de talla mitjana que pot arribar als 20 metres d’alçada, amb una escorça grisàcea i rugosa, amb algunes escletxes superficials. Com veiem a la imatge tenen una copa redona, pero també allargada, poc densa i irregular. Les fulles semicaduques es mantenen a l’arbre durant l’hivern. Generalment la forma de les fulles es allargada medint entre 3 a 11 cms de longitud per 1,5 a 8 cms d’amplada. Son brillants a la zona superior i peloses i apagades en la part inferior. Els màrgens son dentats.

Les flors masculines apareixen en grups e 4 a 5, amb inflourescències colgants. En canvi les flors femenines apareixen en en grups  sobre un curt pedúncle. Els glans, apreciats per la fauna, son cilíndrics entre 1,5 a 3,5 cms (a falta de concreció) i apareixen en grups. poseeixen una cúpula de escames ovadotriangulars que cobreixen entre 1/3 a 1/5 del gla. Floreix entre abril i maig i les bellotes maduren entre setembre i octubre. (text adaptat de  http://bdb.cma.gva.es/ficha.asp?id=13984)

Nota: Aquest herbari té un caràcter informatiu, si observa algun error en la transcripció o en la fotografia adjunta al text realitze un comentari i ho corregirem en la major brevetat. Gràcies.

D’on prové el topònim Sant Sofí/Sansofí?

Des de ja fa uns quants anys em pregunte, a què és refereix i quina seria exactament la etimologia del topònim Sant Sofí, San Sofí, Sansofi o Sansofí, un nom per el qual coneixem un dels paratges més importants de la Muntanya de Llaurí. En aquest article volem aproximar-nos a una possible hipòtesi, d’una de les incerteses que s’ha deixat plasmat en la cartografia, i en la toponímia regional.

Joies de la Muntanya de Llaurí

La Font de San Sofí nevada

En primer lloc, situarem aquest paratge en allò relacionat amb lo geogràfic. El paratge de Sansofí, terme que per evitar deformacions idiomàtiques podríem utilitzar ja de forma més normalitzada, és un paratge natural que es troba situat a Llaurí. Tal com ens detallava José Borja Carbonell il·lustre farmacèutic i botànic valencià al seu Estudi fitogràfic de la Serra de Corbera,(…) enclavada en la parte alta al pie de un amplio hemiciclo de crestas que arrancando de la Cabreta llegan hasta les Orelles d’Ase, destacándose entre ellas el Cavall Vernat, la Creueta del Cardenal, el Tallat Blanc, la Regala, les Orelles d’Ase, con cingleras cortadas a pico hacia el nordeste, que protegen este barranco de los vendavales secos de Poniente (…)”; Sansofí es troba enquadrat en un semicercle elevat i orientat cap al nord est i que gràcies a la topografia és veu protegit de les corrents seques de ponent. Al temps és un lloc  afavorit per un entorn geomorfològic que afavoreix el naixement de diferents fonts i abeuradors. Al paratge trobem les fonts del barranc de Canet, Anell, i sobretot la de Sansofí, així com altres fonts i assortidors que és troben en algunes propietats privades de la urbanització de Sansofí i també trobem diferents mallades i abeuradors distribuïts a les vessants altes del paratge. Aquest fet junt a la humitat ambiental que aporten els vents humits de la mar, fan que l’entorn desenvolupe una exuberant vegetació, inclòs de tipus boreal i que ha quedat protegit gràcies al microclima de la zona. Actualment es un espai que junt a altres zones de la serra ha patit una enorme transformació antròpica, fet que en alguns casos haja possibilitat la pèrdua de restes arqueològiques que en l’actualitat tindrien molta importància investigadora, pedagògica i didàctica.

Per intentar trobar el significat de Sansofí podem acudir a una disciplina que estudia el significat dels noms propis, l’Onomàstica. Tot i que és una disciplina amb un enorme valor a l’hora de trobar el significat d’alguns topònims, no té la raó absoluta, i per això es pot produir la discussió en relació amb alguns topònims particulars, en aquest cas, s’ha d’acudir a d’altres formes d’investigació com la d’acudir a fonts escrites, dites locals, etc. Sobre aquesta branca volem aportar un exemple de la serra i que pot generar una amplia discussió; el cim del Cavall Bernat que per a nosaltres ens sembla la figura d’un cavall erecte, per a alguns filòlegs com Sanchis Guarner, Enric Moreu o Francesc Giner, aquest topònim està relacionat amb un eufemisme, Carall Vernat – Armat – Erecte.

Abans d’entrar en profunditat, cal fer referència a una accepció que per casualitat s’ha descobert per mitjà d’internet i que fa referència a una expressió que prové dels antics “Guanches” canaris, pobladors indígenes (berbers musulmans) que van mantenir aquella llengua fins a mitjans del segle XIX i que han deixat una expressió, “sansofi”, i que actualment encara s’utilitza residualment per a donar la benvinguda a algú. Aquesta paraula com veiem s’escriu sense accent, i és per això que és prou improbable que fos utilitzada en la nostra zona ja que entre d’altres aspectes, la influència musulmana va acabar molts segles abans que a Canàries.

Endinsant-nos en el camp de la onomàstica, i tot i que hi ha treballs que apunten a que els romans ja tingueren assentaments a Llaurí, inclòs s’han descobert restes funeràries a la zona de la font de Sansofí, és també improbable que aquest topònim tinga un origen romà. Per una banda no hi ha cap evidència documentada que confirme aquesta teoria i per altra banda si analitzem el nom Sant Sofí (sense deformar), podria correspondre amb Sancta Sophia (Santa Sabiduria),i si bé es cert què té un arrel llatí, es de pensar que aquestes paraules tindrien un origen més contemporani i relacionat és clar amb la explosió de la cristiandat a l’Edat Mitjana.

Una cultura que ha estat més clarament documentada i que va establir els primers assentaments estables a Llaurí foren els musulmans, aquests també van aprofitar les particularitats hidrològiques de la zona de Sansofí. Els musulmans podien haver deixat aquest nom a aquest lloc per referir-se a les particularitats de la zona o bé per donar la benvinguda a aquest paratge. Però fora de la primera accepció que hem realitzat de “sansofi”, sembla que en aquest cas que la influència musulmana no té la mateixa implantació que com d’altres noms del municipi que sí s’han identificat en molts treballs com a paraules amb un arrel musulmana, com Benihomer o Beniboquer (alqueries musulmanes de Llaurí).

Durant l’Imperi Persa el “Sofí” era un títol de dignitat que rebien els sobirans perses. Els perses no van arribar mai a les nostres terres, però si relacionem aquest Sofí amb el de Sofía, que vol dir Saviesa, i fem un pas més en aquesta investigació cap un període més contemporani, tot apuntaria a que l’història del topònim Sant Sofí estaria relacionat amb l’auge de la cristiandat. Però això vol dir que es refereix a un Sant que es diu Sofí? O bé és una deformació de Santa Sofía?

En l’actualitat la paraula Sofí no té cap significat ni traducció a cap Onomàstica, ni diccionari i per això tot apunta a què Sofí, és la deformació del nom Sofía. Un nom cristià primitiu gnòstic que adquirí el màxim esplendor amb la construcció de la Catedral de Santa Sofía de Constantinoble (actual Istambul) i que la tradició gnòstica preferia encarnar en una figura femenina. Per tant, Sant Sofí, San Sofí, o sansofí, es un topònim que pràcticament en la totalitat fa referència a la Santa Saviesa, però perquè?

Segons les fonts bibliogràfiques consultades, tot apunta a que durant l’expansió i dispersió de l’activitat monacal per la Vall de la Murta i zones limítrofs es va eregir una ermita dedicada a Santa Sofia, que va ser administrada pel monastir Jeronis de Santa Maria de la Murta. La seva localització es desconeix, però segons M.D. Cabanes, aquesta ermita es va emplaçar en aquest paratge i tot apunta a que el terme quedà en la toponímia del lloc per a la història. Per casualitat fa un temps vaig sentir què a una casa de Sansofí tenien una placa dedicada a la antiga ermita, però aquesta informació no s’ha pogut contrastar amb imatges o dades escrites.

En definitiva el misteri del nom del paratge de Sansofí a falta d’altres variants que estaríem encantats de conèixer, per això envieu-nos un mail o feu un comentari, apunta a qué el topònim bé d’aquesta antiga ermita dedicada a Santa Sofía i on és desconeix l’emplaçament, tot i què és pot elucubrar que no es situaria massa lluny de la Font de Sansofí; per tant, Sant Sofí, San Sofí o Sansofí serien les constants deformacions d’aquest topònim, al igual que va passant amb el temps amb molts altres fruit de la interferència idiomàtica, de la desconeixença del lloc, etc, i on un exemple molt clarificador és el de Pla de Carmona (utilitzat en el Mapa Topogràfic Nacional) què és una referència toponímica errònia del que es coneix a Llaurí com a Pla de Camorra.

La Ruta de l’Estraperlo

Fa uns mesos es va iniciar el interès d’intentar trobar una part de la història cultural del poble i que la “modernització” i la millora social del conjunt del país, va acabar per fer desaparèixer. Aquesta no és més què la ruta de l’Estraperlo, una ruta que unia els municipis d’interior amb els de la costa, entre ells Llaurí. Al llarg d’aquesta es canviaven productes d’un lloc amb els d’altres, però també es desenvolupava una economia submergida que en moltes ocasions va enriquir a moltes famílies, la major part d’aquestes benestants.

Entorn teòric de la Ruta -AMLL-

L’Estraperlo és sinònim de martingala o negoci fraudulent i és que aquest terme, ja utilitzat a principis del segle XX, per qualificar als contrabandistes de tabac, etc, té el precedent més proper en un cas de corrupció política que afectà a la II República. El “cas de l’Estraperlo” aquest cas afectà directament al Partit Radical, com els dic als alumnes, republicans conservador, però indirectament també afectà a la credibilitat política del president de la República, Niceto Alcalà-Zamora (progressista). Aquest fet junt a d’altres causes seran les que precipitaran la caiguda de la República i l’esclat de la Guerra Civil.

Deixant de banda aquesta part de la història, que es remunta més enllà del nostre objectiu, la ruta de l’Estraperlo s’enquadra en un moment social molt greu, amb fam i misèria generalitzada. Fou una etapa de postguerra on es patien les conseqüències de l’aïllament internacional cap al règim franquista i d’una política autàrquica que el règim va desenvolupar. Entre l’any 1936 i fins als anys 50/60, l’estraperlo es generalitzava a moltes àrees de la península i afectava a productes intervinguts pel règim, així com a aquells subjectes a racionament. Les forces de seguretat, sobretot la Guardia Civil, va reprimir aquesta activitat i per això la clandestinitat portava a la picaresca, per tal d’evitar els controls i així no perdre els carregaments  i a més a més, acabar sent multats. L’activitat clandestina no era reprimida de la mateixa forma a tota la societat. De la mateixa forma que passa en l’actualitat amb les sentències judicials que no són complertes o també on d’altres, què és lliuren del pecat que han realitzat, en aquell moment les persones  menys  influents patien de forma més dura el ser reconegut com estraperlista. En canvi alguns propietaris, cacics i personalitats influents, en la majoria de casos es convertiren en estraperlistes de primera, aconseguint grans fortunes.

A Llaurí, la Ribera Baixa i comarques pròximes, segons les fonts bibliogràfiques que em consultat, l’activitat clandestina utilitzava les rutes habituals, carreteres, camins o inclòs per la mar i sembla que al igual que en l’actualitat, com molt joves fan els caps de setmana per evitar controls d’alcoholèmia; els nostres avantpassats evitaven punts de control d’estraperlo, però això no suposava que foren descoberts molts estraperlistes, sent jutjats, multats i en alguns casos, apallissats. La situació era dura, però no podem criminalitzar a tota la Guardia Civil, ja que si es cert que alguns comandaments eren unes bestioles i s’aprofitaven del confiscat (amagar-ho seria injust i un error històric) molts guàrdies malvivien d’igual manera que les classes baixes i en molts casos tingueren un poc de ma ampla.

En el cas concret de Llaurí alguns pensem que va poder existir una ruta per la Serra de Corbera, la que hem titulat “La Ruta de l’Estraperlo”, per tal d’evitar els camins i carreteres habituals. Aquesta en concret suposem correria per la zona de la font de la Regalà, però en cap document consultat s’ha trobat constància de la existència, ni del seu recorregut. Per tant, es seguirà investigant el tema ja que en recents actuacions a la zona s’han trobat unes restes molt antigues de construccions de pedra i sobretot un tros de ferradura que confirma que per allà circularen mascles, per això la falta de testimonis ens obliga a seguir buscant informació documental.

AMLL

AMLL

En definitiva si algú dels seguidors del bloc té idea del recorregut d’aquesta ruta que sembla podria enllaçar la Ribera Baixa i Llaurí amb Barxeta, Pinet, Quatretonda… o informacions addicionals que completarien el nostre estudi etnogràfic sobre l’Estraperlo a Llaurí, vos agraïriem que compartirem les informacions i així deixar una empremta escrita d’una part de la nostra història. Finalment agrair la feina de l’AMLL, dels companys, que cada cap de setmana es tiren a la muntanya voluntàriament i on aconsegueixen trobar tantes riqueses en un espai tan xicotet i a la vegada tant gran.