Collaets i Mirador del Galerar

Una de les últimes excursions realitzades durant les vacances de Nadal ens va dur a la senda dels Collaets-Pedrera i posteriorment Riuet junt a la pedreraal Mirador del Galerar. La primera d’elles la ferem acompanyats pels amics de l’AMLL i entre d’altres fets a destacar s’ha de nomenar l’existència d’un riuet que naix a un motor de reg que es troba situat junt a la pedrera del barranc de Canet. Aquesta ruta ens duu per uns camins on trobem materials geològics molt diferents als que trobem a les zones més elevades de la muntanya. En aquest cas parlem d’un rocam sedimentari margós i calcari del Juràssic que es molt preat per al sector de la construcció i per això és el lloc on podem trobar fins a quatre explotacions d’àrids, algunes restaurades i d’altres abandonades o destinades a altres usos.

L’altra excursió ens dugué al Mirador del Galerar pujant des de Sansofí. En aquesta eixida passarem junt a la cova de l’Anell, allà a una esquerda es localitza un cau, amb un menjador d’algun animaló molt possiblement d’una fagina, ja que trobarem un excrement que respon a les característiques alimentàries d’aquest animalet. Per altra banda, ens vam trobar un gueco, o andragó possiblement mig hivernant a la escletxa d’una roca.

Com ja s’ha comentat altres vegades l’ascenció al mirador és exigent, de fet la senda transita per un espai amb elevada humitat, i molta pendent i  tot això junt amb una exhuberant vegetació que complicà molt la trobada d’un pas menys dificultós. En el seu sector mig, ens trobem un espai frondós amb una capa húmica molt potent on destaca un llorer de dimensions considerables que ha sucumbit a la pendent. També cal destacar la possibilitat de visitar un conjunt calcàri als peus del Cingle Blanc. Finalment al peus del Mirador del Galerar es localitza la senda que duu cap a la Regalà.

Anuncios

El Pi de la Cabreta i la boira marina

El passat 24 de desembre de 2012 despertava un dia emboirat però no a tots els llocs, ja que el fet més destacat era que afectava sòls a una fina capa d’uns quans metres a únicament uns pocs quilometres endins de la línea de la costa. Tot això reflexava una de les imatges que algunes vegades a l’any són típiques en la nostra comarca fruit de situacions meteorològiques marcades per la estabilitat i la falta de vent; de fet a zones més elevades, més enllà dels cent metres d’alçada, el dia despertava ras, amb algun núvol alt.

Desde la Senda de la CreuLes boires marines són un fenomen meteorològic, que al igual que pasa amb els núvols, estan produides per la condensació de vapor d’aigua atmosfèric. Anant més enllà es pot afirmar que és un núvol tant baix que toca el terra i per damunt d’aquest el cel queda ras.

Aquest tipus de boires s’originen gràcies a un procès de convecció per el qual una massa d’aire càlida en superfície es trasllada cap a una zona més freda, al disminuir de forma brusca la temperatura de la massa d’aire, les condicions físiques de les molècules d’aigua que integren aquesta massa arriben al seu punt de rosada (al punt on aquestes molècules es condensen) formant núvols agarrats al terra i tot amb el suport d’un nucli de condensació, com la sal, llims…

Tant les boires marines com les boires de muntanya (què en altra ocasió ja parlarem d’elles) és produeixen gràcies a la humitat que aporta el mar i a les diferències de temperatura de les masses d’aire. De fet gràcies a totes dos, l’ecosistema de la serra s’alimenta amb unes aportacions d’aigua què la falta de precipitacions en les nostres latituds supleixen amb garanties. Aquest fet ajuda a que la vegetació i les aportacions hidrogeològiques és mantiguen tot i a períodes llargs sense pluja.

Però aquest dia tingué altres fets interessants com el redescobriment d’una senda que a Llaurí coneixem amb el nom de la senda del Pi de la Cabreta i que connecta la Creu del Cardenal i la senda de Sansofí amb la senda que duu a la senda de la Mallà Verda i a la font de la Cova Negra cap al terme de Corbera i que té un desviament cap a Llaurí amb la senda del Pi de la Cabreta, de recent neteja i adequació.

Peus del CavallAquesta senda té la particularitat que transcorre als peus del Cavall Bernat, fins arribar a la Cabreta –al terme de Llaurí- i que seguint cap al nord ens connecta amb una senda que ens duu fins a la font de la Cova Negra i a la Mallà Verda –al terme de Corbera-. El recorregut és molt fàcil i ens connecta a llocs tradicionalment poc recorreguts, però no per això amb una importància menor i sobretot ja que en aquesta senda ens trobem un gran pi, que tot i haver patit infinitat d’incendis aconsegueix mantindre’s a dures penes amb el port dret.

Finalment cal destacar que baixant a Llaurí per la senda del Pi de la Cabreta ens trobem amb unes formacions rocoses particulars i amb una espessa massa boscosa formada sobretot per pi marítim i amb un impenetrable matollar mediterrani.

Pujada a la Font de la Regalà i Galers

Les passades festes de Nadal i cap d’any van ser prolífiques en allò relacionat amb les excursions per la Muntanya de Llaurí. En una d’aquestes excursions vam poder comprovar l’estat d’un element natural, la Font de la Regalà, antropitzada per antics viatgers i visitants de la zona, dins d’una ruta que era xafada no fa tants anys per aquestes parts de la muntanya. Hui en algunes imatges de satèl·lit i ortofotos encara es dibuixa aquesta senda de forma difuminada sobre la vegetació i les diferents  tonalitats de la roca. Ens trobem al mig mateix de la muntanya de Llaurí sobre la cota 400, ascendint per la vessant sud del barranc de la Penya, per una ruta exigent, empinada i amb abundància de material solt que dificulta el recorregut.

El més important és que aquesta ruta posa en contacte dos llocs de marcat interès etnogràfic i mediambiental, per una banda la font de la Regalà i la senda que porta a ella i per altra, interessant per la seua bellesa botànica, el bosc de galers (microreserva). En un futur pròxim i gràcies a l’AMLL (Associació d’Amics de la Muntanya de Llaurí) aquesta ruta quedarà unida amb la ruta del mirador del Galerar, que enllaça al mateix temps amb la font i la cova de l’Anell i més endavant amb Sansofí i les rutes que ascendeixen cap a la Creu i el Cavall i cap a la ruta del Pi de la Cabreta i la Mallà Verda que ens duu cap a Corbera.

Aquesta ruta com diem és un nou element etnogràfic quasi oblidat que durant el passat va ser aprofitat molt possiblement per arribar a les arbredes més elevades de la serra i fer-se així amb llenya per alimentar entre d’altres, els forns de calç repartits per tot el municipi. Per altra banda també connecta un espai mediambiental molt ric en especies vegetals, algunes en clar retrocés front a d’altres especies introduïdes i de creixement vegetatiu més ràpid. Parlem d’espècies vegetals com les carrasques, els lledoners, el margallons, els freixers, ginestons valencians, ginebrers o el  més interessant de tots, pel seu valor botànic, el Galer o roure valencià. Però no sòls hem de destacar la importància vegetal, ja què pel que respecta a la fauna és divisen entre d’altres petjades i excrements de diferents mamífers, com senglars, fagines, guineus o ginetes, però és evident que la classe d’animals més estès és el dels ocells, trobant-nos entre falcons, corriols, còlits, cucuts, merles, mosquiters o brusacs.

Resum Meteorològic del 2012

Empezamos un nuevo año dejando tras él un 2012 algo más cálido que el anterior con una anomalía de 1 ºC respecto al 2011 y quedando enmarcado como el segundo año más cálido de la historia del observatorio tras el 2006 con una temperatura media de 18,22 ºC. Por otra parte el 2012 ha sido un año hidrológico húmedo siendo el cuarto más húmedo tras 2007, 2008 y 2009. Uno de los elementos del clima que han ganado importancia de nuevo, como en el año 2009 ha sido el viento, que ganó intensidad y persistencia sobre todo a final de año.

Climograma 2012Según los datos proporcionados por la estación meteorológica respecto a las temperaturas si las comparamos con los años anteriores observamos que el mes de enero siguió la tendencia de final de año de 2011, en el que en el mes de diciembre de éste, fue más templado que los registros de diciembre de otros años. Esta tendencia cambió durante el mes de febrero, cuando sendas entradas de masas de aire polar y continental, en todos los casos secas, provocó una bajada considerable de las temperaturas registrándose valores bajo cero, como los -1,2ºC del día 4.

Los meses de primavera y principios del verano gracias a la monotonía meteorológica, exceptuando el mes de marzo, favoreció temperaturas superiores a la media, incluso registrándose una máxima absoluta en el mes de mayo y junio, con 37,1ºC y 38,7ºC, marcando récords en dichos meses; los meses de verano fueron relativamente más cálidos que los registrados en 2011, y a pesar que los valores absolutos quedaron por debajo que otros años, los registros diarios durante esos meses quedaron alrededor de los 30ºC, superando este valor durante 62 días.

El otoño y el inicio del invierno se han comportado como la climatología mediterránea atestigua en sus datos históricos respecto a precipitaciones, pero no así respecto a temperaturas, ya que se produjo una anomalía con respecto al año anterior de entre 1/1,5 ºC. En este sentido, la temperatura máxima alcanzó el día 16 de noviembre los 26ºC y las medias fueron claramente superiores durante octubre y noviembre. A pesar de ello para acabar el año durante diciembre las temperaturas se comportaron como los anteriores años.

Respecto a precipitaciones a grandes rasgos aportarían un balance positivo, pero si vemos con detalle los datos podemos observar dos grandes períodos, una etapa seca, durante la primera mitad del año, aminoradas por sendos picos pluviométricos en enero y marzo; mientras que por otra parte encontramos un periodo húmedo desde agosto a noviembre. Mientras que diciembre ha vuelto a ser un mes extremadamente seco.

Este año se ha repetido la tónica mediterránea y durante los meses tradicionales de las lluvias mediterráneas se han registrado el 73,5% de las precipitaciones anuales destacando una anomalía en el mes de agosto, que registró 174 mm en sólo dos jornadas. Este registro supone 100 mm más que el registro máximo de precipitación en un mes de agosto, como fue el de 2010, con 72,38 mm.

2012, con los 915,6 mm, recupera una pluviometría que se había reducido considerablemente durante 2010 y 2011, en lo que los totales pluviométricos a duras penas superaban los 700 mm, todo ello quedando muy por debajo de la media del observatorio de 865mm y generando un cierto estrés en el biotopo de la zona.

Durante el acabado año se ha repetido la tónica de al menos una temporada, alrededor de dos o tres meses, se han producido situaciones de vientos persistentes y en ocasiones de cierta intensidad que han afectado a elementos fijos de las viviendas, e incluso a la propia vegetación. Los meses de abril, noviembre y sobre todo diciembre han registrado los valores más persistentes e intensos de hecho en diciembre las rachas máximas superaron los 50 km/h durante varias jornadas. En este sentido un total de 11 días registraron al menos una vez al día este valor durante todo el año y en más de 50 jornadas se superaron los 35 km/h.

La dirección de los vientos sigue apuntando a que los meses más cálidos, durante la primavera y el verano, la incidencia de vientos de componente marítima es mayor, en cambio durante los meses otoñales e invernales a pesar de tener situaciones meteorológicas inestables y temporales de levante (de forma puntual) tienen mayor incidencia los vientos de componente terral. Este proceso es producto de la mayor incidencia de las brisas en los meses más templados favorecidas por los movimientos verticales de masas de aire por diferencias termodinámicas, mientras que en otoño e invierno la circulación de centros de presión de latitudes medias, que favorecen el impulso de los conocidos como vientos del oeste, impulsan en nuestra zona los vientos terrales que tienen mayor incidencia.

En definitiva el 2012 ha sido un año termométrico más cálido, con algunos registros máximos de récord y también algo más húmedo que sus predecesores, destacando varias situaciones meteorológicas adversas que aportaron frio intenso, con advecciones polares y continentales entre febrero/marzo y por otra parte  se produjeron otras situaciones adversas, como las pluviométricas, en septiembre y noviembre. El viento ha sido implacable durante el mes de noviembre y diciembre.

Herbari de la Muntanya de Llaurí: Roure valencià

Roure valencià:

Roure valencià

Roure Valencià (Fot. Joan Aguado)

NOM CIENTÍFIC: Quercus valentina, Cav.
FAMILIA: Fagàcies

NOM EN VALENCIÀ: Roure valencià, gal·ler, roure de fulla xicoteta.
NOM EN CASTELLÀ: Quejigo, roble carrasqueño.

FLORACIÓ: Abril a maig
FORMA VITAL: Macrofaneròfit, caducifoli.
CARÁCTER: Diferents usos, medicinals, alimentaris, construcció.
ENDEMISME: No/D’interés.

HÀBITAT: Zones boscoses, barrejat amb pins i matoll.
CARACTERÍSTIQUES: 
El roure és un especie arbòrea residual a la muntanya de Llaurí, però no per això menys important. Al passat aquest formava un extens bosc mixt, però hui conforma un xicotet conjunt florístic a les fondalades més altes de la serra i a més de donar nom a la microreserva de flora ” El Gal·lerar de Llaurí”, és una ruta senderista del municipi de Llaurí. El roure valencià és un arbre de talla mitjana que pot arribar als 20 metres d’alçada, amb una escorça grisàcea i rugosa, amb algunes escletxes superficials. Com veiem a la imatge tenen una copa redona, pero també allargada, poc densa i irregular. Les fulles semicaduques es mantenen a l’arbre durant l’hivern. Generalment la forma de les fulles es allargada medint entre 3 a 11 cms de longitud per 1,5 a 8 cms d’amplada. Son brillants a la zona superior i peloses i apagades en la part inferior. Els màrgens son dentats.

Les flors masculines apareixen en grups e 4 a 5, amb inflourescències colgants. En canvi les flors femenines apareixen en en grups  sobre un curt pedúncle. Els glans, apreciats per la fauna, son cilíndrics entre 1,5 a 3,5 cms (a falta de concreció) i apareixen en grups. poseeixen una cúpula de escames ovadotriangulars que cobreixen entre 1/3 a 1/5 del gla. Floreix entre abril i maig i les bellotes maduren entre setembre i octubre. (text adaptat de  http://bdb.cma.gva.es/ficha.asp?id=13984)

Nota: Aquest herbari té un caràcter informatiu, si observa algun error en la transcripció o en la fotografia adjunta al text realitze un comentari i ho corregirem en la major brevetat. Gràcies.

Novembre 2012: mes molt humit.

El mes de novembre acaba amb fred d’hivern, però el més destacat és què  aquest mes ha sigut el quart registre pluviomètric més alt de tota la historia meteorològica de l’observatori, amb 236,6 mm. el que ens deixa un acumulat anual de 902 mm. Per tant podem confirmar aquest mes com molt humit, això si per davall d’alguns registres mensuals totals de zones pròximes que han superat els 500 mm.

Precipitacions Novembre 2012

Precipitacions Novembre 2012

Dades a 3 de desembre

Dades a 3 de desembre

Per a aquesta setmana sembla que tindriem en general vents de ponent, per tant les temperatures tendiran a ser més normals, al voltant dels 6/9 ºC de mínima i els 14/18 ºC de màxima, A l’interior entre els 0/2ºC de mínima i els 10/12 ºC de màxima. Mentre que el sol lluiría durant tota la setmana amb la possibilitat d’algunes pinzellades de núvols a mitjans de setmana. A llarg termini els mapes apunten a una nova entrada freda, cap al dijous 13 de desembre, què vindria acompanyada d’una massa més humida que podria deixar neu en cotes baixes en la nostra comunitat, però aquesta situació meteorològica queda encara massa lluny i molt possiblement canviarà radicalment.

Aliacrà groc-Buthus occitanus

Gràcies als “currantes” de l’AMLL, ens retrobem després de molts anys amb l’aliacrà (alacrán), un més que interessant supervivent del regne animal. Com en el cas de l’escurçó ibèric (en el cas valencià, la Vipera latastei), l’aliacrà groc, entra dins de les especies animals que contenen verí i poden estar presents a les nostres muntanyes. Però per no conferir-li a aquesta espècie un grau de perillositat desproporcionat cal que sapiguem en primer lloc, que la seva picadura tot i ser  molesta, en rars casos poden provocar la mort d’una persona, en canvi el grau de perillositat si és major, en el cas, d’un xiquet i de gent major  . Per altra banda són especies que  s’alimenten d’artròpodes, com insectes, aràcnids i també d’altres membres de la seva mateixa espècie, per això, dins de la cadena tròfica s’ocupen del control de la microfauna d’un ecosistema.

L’aliacrà groc o Buthus occitanus (Amoreaux, 1789), és una espècie d’hàbits nocturns per això durant el dia passa la major part del temps baix de les roques o de la fullarasca. La seua coloració groguenca més clara a la major part del seu cos, es completa amb uns tons més oscurs al dors. Les pinzes són estretes i l’agulló es redó i allargat. Pot medir fins a 8 cm. L’Aliacrà és una especie que prefereix els rocams secs de les nostres muntanyes i per tant, a Llaurí el trobem més concentrat a la zona de les pedreres.

Cal tenir prudència a l’hora d’alçar pedres i manipular la terra sense protecció ja que la picadura d’aquest animalet provoca gran dolor, amb edemes i inclòs l’aparició d’ampolles. Com diem abans, en la majoria de casos no es mortal però pot provocar un estat clínic greu amb vòmis, febre, i cefalea.

Les imatges són propietat dels socis de l’AMLL, per saber-ne més visiteu el seu espai web.